Eric Toussaint. President del CADTM
Ofensiva del
capital contra el treball
Avui, estem davant d'una crisi profunda que pot durar 10 o 15
anys. Per tant hem de dissenyar una estratègia per buscar solucions i respondre
a aquest atac del gran capital al llarg d'unes dècades.
El gran capital utilitza la crisi, de la qual n’és responsable,
per llançar una ofensiva brutal contra el treball, per acabar amb el que queda
de l'estat social construït a Europa a partir de la segona guerra mundial.
Volen acabar amb la tasca que van iniciar Reagan i Tatcher fa 30
anys: anar més enllà en la flexibilitat del treball i reformar el sistema de
pensions de manera que el capital tingui totes les possibilitats per explotar
la força de treball. Fins ara hi havia augment salarial per sota de la
productivitat, però a partir de la crisi augmenten el temps de treball i baixen
salaris encara que la productivitat continuï creixent, de manera que el capital
incrementa la taxa de plusvàlua. Ja sé que no és agradable enfrontar-se a
aquest atac, però és el que ens ha tocat.
Deute per
mantenir cert nivell de creixement
Encara que només em refereixi al vessant financer de la crisi
sistèmica del capitalisme, no hem de perdre de vista el seu vessant alimentari
i climàtic, que sobretot afecta els països del Sud. Aquests països no estan
afectats per la crisi del deute. Sent el 85% de la població mundial, el seu
deute representa l'1% del total. Per tant, són els països més industrialitzats
(15% de la població) els que tenen el 99% del deute, i el volum total de deute
de 1,6 bilions de dòlars, dels quals una cambra és deute públic.
El deute ha estat el mecanisme que ha utilitzat el capital per
mantenir a partir dels noranta cert creixement econòmic anual (2-3%). Des del
viratge neoliberal de finals dels setanta la massa salarial va anar reduint-se
en favor del capital. Els salaris no augmentaven tant com la productivitat i en
alguns llocs, com els EUA, fins i tot s'estancaven o reduïen. El creixement es
va aconseguir mantenir amb el mecanisme del deute, ja que l'hiperconsum de la
classe capitalista no era suficient. Als 80 el nivell d'endeutament mitjana era
del 80% respecte a l'ingrés anual. En canvi en 2007 aquest endeutament ja era
al 130%. La classe capitalista també es va endeutar per guanyar més mitjançant
l'especulació, ja que les taxes d'interès eren molt baixes. Les empreses en
lloc de reinvertir en producció reinvertien en especulació.
Això dura fins al 2006 quan explota la bombolla immobiliària als
EUA. Arriben els impagaments i la crisi bancària. El que ara està vivint
Espanya és el que van viure els EUA, Regne Unit i Irlanda fa 5 anys.
