dilluns, 14 de febrer de 2011

UNA ALTRA VOLTA DE CARGOL

Podriem anar de refranys o de frases fetes: una de freda i una altra de calenta. En aquest cas la freda és molt més gran que la calenta. Totes dues es troben en la carta del Molt Honorable President de la Generalitat. Ens parla de la importància del servei que prestem al país i del necessàries i necessaris que som. A continuació ens diu que amb menys haurem de fer més i millor. Això vol dir que haurem de fer mans i mànigues per prestar servei sense els elements necessaris i que ho haurem de fer millor?  Millor? Així? Potser aquest "amb menys" es refereix als nostres sous: aquest any hem vist congelades les nostres retribucions de l'any passat, és a dir, el que guanyàvem a primers de 2010, rebaixat en un 5% i minvat amb un increment de l'Índex de Preus al Consum d'un 3%. El que sí s'ha apujat aquest any és la gasolina, els transports públics, l'electricitat, el butà...

Una altra dita: tant va el càntir a la font que es trenca. Per acabar d'adobar-ho -és ironia, és clar, hauríem de dir d'espatllar-ho-, Funció Pública treu una instrucció en què se'ns diu que, llevat del relatiu al personal docent i sanitari, no es podran reposar efectius que hagin causat baixa per jubilació defunció o qualsevol altra forma d'extinció definitiva, que els llocs de treball vacants no podran ser ocupats de nou i seran amortitzats, que, per regla generalíssima , no es poden nomenar més persones interines; que les entitats del sector públic hauran de reduir la despesa un 6% i el nombre d'efectius en un 5%. És ben clar que sense el cobriment de vacants, sobretot pel que fa a places d'atenció directa (a la gent gran, als centres assistencials o educatius, als centres penitenciaris, a Bombers...) se'ns trencarà el càntir. I no d'anar a la font...

Una altra volta al cargol que inexorablement ens colla, encara més. Ens colla a nosaltres i colla la ciutadania. Ho repetim: si alguna cosa s'ha de retallar són alts càrrecs, gabinets, assessors -i assessores-, duplicitats, processos administratius confusos i alguns sense sentit, despeses inútils, serveis que s'encomanen al sector privat que són potestat de l'Administració... I que aquestes retallades no siguin tan sols estètiques, que ja ho deia no recordo qui, que als catalans ens perd l'estètica.

Ben mirat, moltes més de fredes que de calentes, per no parlar de les persones que estudiaven per a les convocatòries d'oposicions previstes i s'han quedat amb una mà al davant i l'altra al darrere. I amb una gran frustració.

De quina manera volem aixecar l'economia? De quina manera volem atendre els compromisos de l'Administració? Segur que el nou Govern ja sabien que no seria "bufar i fer ampolles", però no arreglaran res "matant el missatger". Ja sabem que no som "la gallina dels ous d'or", però sense els mitjans adequats l'Administració no podrà fer la seva feina. I, la veritat ens tenen "amb la cua entre cames". Primer amb menys sou, ara sense els efectius suficients. 

Potser ja n'hi ha prou, de frases fetes, parlant clar i català, -us assegurem que no preteníem que ens en sortís una altra- en les reunions que hem demanat als consellers/es i altres càrrecs deixarem ben clar que aquest tarannà va en contra nostre i, sobretot, de la ciutadania: despullar un sant per vestir-ne un altre. I, evidentment, totes aquestes retallades criden a la mobilització. Qui no vol pols, que no vagi a l'era. 


divendres, 4 de febrer de 2011

Davant dels atacs: defensem els serveis públics


El neoliberalisme és hostil per principi a tots els empleats/des i resta de treballadors/es del sector públic. El perquè és fàcil d’explicar, els priva de nous espais de renda. La defensa dels serveis públics és l’únic patrimoni de que disposen les categories més pobres.

L’argument utilitzat per les tesis neoliberals és molt simple:

  1. Tots els estats europeus s’enfronten a dèficits públics abissals.
  2. Per reduir despeses és necessari retallar salaris i els sistemes de jubilació de treballadors i treballadores.
  3. Amb aquest objectiu els governs troben més fàcilment el suport de l’opinió pública amb la denúncia de certs “privilegis” dels “rics” del sector públic (en especial l’estabilitat de l’ocupació) considerant que vivim a expenses de la resta de contribuents.

Això sí, en cap moment no es diu que els dèficits públics són en gran part conseqüència de les colossals ajudes atorgades pels estats als bancs i a d’altres responsables de la crisi actual. Mai es fa referència però, que a canvi de la seva remuneració els/les empleats/des públics/ques prestem un servei indispensable al bon funcionament de la societat.

El deliri és tal que fins i tot es talla qualsevol possibilitat d’intervenció pública, privatitzant les caixes al convertir-les en bancs perquè aquests sí poden tenir beneficis i això agrada i molt al sector privat. Ara bé, el que facin amb aquests guanys (no cal ser gaire llestos per deduir que aniran a parar als mercats especulatius) no requereix de cap control.

El marge de maniobra del govern espanyol i no diguem ja del autonòmic és nul i està supeditat fins a tal punt per pressions externes que cal repensar-se molt bé si val la pena o no anar a votar a les pròximes eleccions generals. Perquè? Vaja, si no es presenta la Sra. Merkel, que és la qui ens mana, de que serveix dipositar la confiança en algú que no farà res més que cobrar un sou i fer el que li diguin que ha de fer.

La Intersindical-CSC ho té molt clar, hem de despertar i lluitar per l’estat del benestar i defensar amb ungles i dents uns serveis públics que així ho garanteixin.